Vídeos
Galeria
Descripció
Amb motiu de commemoració dels cent anys del naixement de Pier Paolo Pasolini
El bé i el mal (Pierpaolo) volia escenificar l’últim acte de la vida d’algú com ara Pier Paolo Pasolini, intel·lectual, creador, preocupat i gairebé torturat per elaborar una teoria passable i comprensible, per al segle XX, de l’existència de l’home i del bé i del mal. Pasolini, com Milton (que intenta justificar les accions de déu amb els homes) en realitat il·lumina les paradoxes i les contradiccions de la condició humana i tempteja les possibilitats d’esperança i de desesperació que lluiten en la seva ànima. Particularment interessant, el seu intent de conjugar comunisme i cristianisme. En el Paradís Perdut Milton fa que el veritable heroi, en el fons, sigui Adam, que s’enfronta a un món en la creació del qual no ha intervingut, amb dignitat i determini, conscient i turmentat per la seva responsabilitat en la caiguda, però que alhora s’interroga sobre la benevolència i justícia d’un déu capaç de castigar amb tan tremendes conseqüències. Pasolini, amb el comunisme, fa igual. Segons el socialisme humanista, el comunisme seria perfecte si al davant hi hagués bones persones. Però en el món, com en el paradís primigeni, hi ha persones tout court i les persones són imperfectes per definició. Paradisos impossibles, doncs, el del comunisme i el del cristianisme. Al bé i el mal (pierpaolo), el protagonista, sabedor de la condemna que ha caigut sobre ell, com la de déu sobre Adam i Eva, va a trobar el botxí que l’haurà d’ajusticiar. Per intentar de fer una mica de llum en el seu misteri, abans d’anar-se’n. Per intentar esbrinar, com l’home del paradís perdut, el “pla de déu davant els homes”.