BIS – EDUARD MÁRQUEZ POTSER ( o sobre el bloqueig d’una novel·la)

EDUARD MÁRQUEZ POTSER
(o sobre el bloqueig d’una novel·la)

«Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària.»

Així comença Una història de dues ciutats, de Charles Dickens. I aquesta citació, que encapçalarà la novel·la en què estic treballant, resumeix a la perfecció la Barcelona dels setanta que vull convertir en la seva protagonista. Una dècada prodigiosa (de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, el gener de 1969, a l’arribada al poder de Jordi Pujol, el 1980) que voldria narrar des de dins, en tota la seva complexitat i en tota la seva pluralitat d’aspiracions i de somnis col·lectius: combat polític, obrer, veïnal, estudiantil, independentista, amb armes i sense; reivindicacions de les dones, dels homosexuals i dels presos; experimentació artística; rupturisme familiar i sexual; reivindicació ecològica; recerca espiritual, i conquesta del carrer i dels espais públics amb manifestacions, festes i concerts.

Una ciutat convençuda que un altre món era possible, que la revolució que ja havia fracassat en altres llocs podia tenir una última oportunitat. Una ciutat capdavantera en moltes de les aspiracions que, amb més o menys amplitud i fondària, s’han acabat imposant en l’àmbit polític, social o familiar, però, al mateix temps, una ciutat que ha pagat molt car el preu de la desil·lusió que va comportar la neutralització dels veritables propòsits de canvi, la manca de transparència del procés constituent, la desactivació dels moviments socials o la persistència de plantejaments oligàrquics. Amb el resultat d’una generació de gent arraconada o aniquilada pel desencís, per l’acomodament pràctic o per la droga.

Aspiracions i somnis col·lectius que acaben en decepció i que, justament per aquest motiu, es poden transformar en un motor literari de primera magnitud. Potser el més potent de tots.

Quan vaig començar, però, no vaig ser capaç d’intuir els problemes amb què m’acabaria topant. I, després de gairebé cinc anys de feina, un cop acumulats centenars de llibres i d’articles, centenars de dies als arxius i a les biblioteques, centenars d’hores d’entrevistes, centenars de fulls de notes, el procés creatiu s’ha acabat convertint en un carreró sense sortida.

No solament per la impossibilitat de controlar l’excés d’informació i de treure’n rendiment; d’establir els límits, sempre imprecisos i mal·leables, entre realitat i ficció, i de trobar les millors solucions tècniques que permetin encabir en una novel·la un món tan polièdric, contradictori i fonedís, sinó per les conseqüències emocionals de sentir-me el dipositari d’un munt de vides que no voldria decebre ni trair.

Qüestions tècniques que no sé com resoldre, límits narratius que no sé com establir i contrapesos emocionals que no sé com gestionar. Tres raons prou convincents per acabar abandonant qualsevol projecte. Opció que, en els últims mesos, m’ha ballat pel cap en moltes ocasions.

Llavors, però, un bon dia, parlant de tot plegat amb el Fèlix Riera, director de la Fundació Romea, va oferir-me la possibilitat d’enfrontar-me al bloqueig explicant-lo, compartint-lo.

Potser així, forçat a observar-lo des d’angles inexplorats, a descartar les intuïcions massa previsibles, a qüestionar les rutines de l’ofici, a prescindir dels plantejaments preconcebuts, a neutralitzar els temors creatius més irracionals i profunds, serà possible recuperar la il·luminació i el pragmatisme necessaris per continuar.

Valorant l’impuls inicial que em va empènyer a embrancar-me en aquesta novel·la, la feina feta, el camí recorregut i el suport de les persones que han confiat en mi, crec que val la pena intentar-ho.