fotografia inicial
2008 | 2007 | 2006 
Suport de les institucions
PEP PLA, director de l’Alegria, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa.
Divendres, 24 de Gener de 2008


En la segona temporada del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET) s’estrena com a director artístic, prenent el relleu a Oriol Broggi. Ha volgut mantenir la línia d’aquest director en la programació o ha fet canvis que responen a nous reptes?

--     Jo penso que cada director imprimeix el seu caràcter i la seva personalitat, no? Jo he volgut potenciar especialment el fet d’implicar tota la ciutadania amb projectes transversals que abracin d’altres col•lectius que no siguin específicament teatrals. Per exemple, si estrenem una obra de Jesús Moncada, doncs paral•lelament fem una exposició dels seus dibuixos i pintures a una sala de la ciutat, o bé impliquem les llibreries perquè tinguin existències dels exemplars de Moncada, o als instituts de la ciutat.


Com es financia un centre de producció en què cada muntatge no està molt de temps –entre 1 i 9 dies- en cartellera i per tant els ingressos per taquilla són reduïts?

--      Doncs anant per tot el territori, de bolos, venint a fer temporada a Barcelona per ensenyar les produccions, etc... Els espectacles els ha de poder veure la major part de població. Som un servei públic; no es tracta d’obtenir beneficis ni molt menys, però sí de rendibilitzar la inversió pública.


Al febrer s’estrenarà a Terrassa la primera coproducció dels centres d’arts escèniques de Terrassa, Reus i Salt-Girona, El silenci del mar. Quins altres projectes tenen en comú dins del conveni de col•laboració signat aquest setembre?

--      Bé, suposo que cada any serà un centre diferent qui proposarà als altres un espectacle en el que està interessat produir, com en aquest cas hem fet nosaltres amb El Silenci del Mar. I, si arribem a un acord, que esperem que sí, perquè les voluntats perquè sigui així hi són, doncs tirarem endavant la coproducció.


La intenció dels tres centres és descentralitzar el teatre de Barcelona i oferir espectacles de qualitat produïts a les comarques per a tot Catalunya. Com ho fan a Terrassa per atraure el públic dels pobles del voltant?

--      Doncs, d’entrada, enviant informació i contactant amb tècnics dels ajuntaments del voltant, tant de 10.000 habitants com de ciutats veïnes, Sabadell, Manresa, Rubí, Sant Cugat, etc... Terrassa té un volum d’habitants de poblacions properes realment important.


La tradició teatral a Terrassa és llarga, i segueixen cultivant l’afició pel teatre acostant-lo al públic juvenil, amb accions com “Anem d’assaig???. Volen ser un referent per a les escoles?

--      Com a servei públic pensem que és molt important cultivar i crear nous públics. Són el futur, i tenint la possibilitat que els nens accedeixin directament a un assaig, en silenci i com si fossin voyeurs, i després de veure’n un troçet tinguin una xerrada amb el director i els actors, veient-los amb el seu vestuari de carrer, i que al cap d’un mes vegin l’espectacle al teatre i amb el vestuari i la il•luminació corresponent, pensem que això pot crear afició.


Com serà el futur del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa?

--       No sé, a l’hora de somiar sóc molt ambiciós. M’agradaria que fos un centre de referència obligada de tots els creadors i públics inquiets del país i, per què no, d’Europa. M’agradaria que poguessin venir a treballar a Terrassa artistes com Castorf, Marthaler, Lupa, Vassiliev, etc... i, no cal dir-ho, tots els autors, directors i actors emergents de Catalunya que tinguessin propostes noves i llenguatges nous per investigar. Terrassa hauria de ser un banc de proves per a tots ells. Aquest és el meu somni.

Helena Tornero - guanyadora de la Beca Theaterforum de Berlin que forma part del III Premi Fundació Romea de Textos Teatrals
Divendres, 24 de Gener de 2008

Al maig del 2007 vas participar durant 15 dies al Forum Internacional del prestigiós festival de teatre Theatertreffen de Berlín amb una beca de la Fundació Romea i el Goethe Institut, en quedar finalista del III Premi Fundació Romea de Textos Teatrals amb l’obra Babybird. Com valores l’experiència?

Ha anat molt bé i ha estat molt intens. Com que al festival tot és en alemany, es demana un nivell alt de l’idioma i per això vaig fer un curs intensiu al setembre al Goethe Institut de Berlin. Al matí s’estudiava alemany i a la tarda es feien xerrades de cultura alemanya, parlant de nazisme, l’holocaust, etc…, per mostrar que ja ho tenen superat. Després al maig vaig estar en el festival sent dels 43 joves participants, entre directors, dramaturgs, escenògrafs i actors de tot el món, seleccionats per participar en el Forum Internacional.

Quin programa seguíeu cada dia?

Al matí assistíem en el workshop (taller) que havíem triat cadascú. A la tarda es feien debats i xerrades sobre teatre polític (el lema del festival era “Teatre i política???), les dificultats del teatre en el propi país dels participants, la selecció de les obres del festival… I a les nits vèiem les obres de teatre, que eren els 10 millors espectacles escollits dels diferents països de parla alemanya. Allà vaig descobrir el director Andreas Kriegenburg. El seu va ser un dels millors muntatges que vaig veure. Era un Chéjov. Jo vaig plorar i tot, però als alemanys no els va agradar gaire perquè ells són racionals i aquest era un teatre de sensacions. El van xiular i tot!

I el taller al que et vas apuntar tu, en què consistia?

Era de la directora Helena Waldmann i tractava el concepte de treball en cada societat, el contrast de la feina i el “no fer res???. Ho vem treballar amb una performance en un centre comercial. Entre els altres companys ens vem guanyar la fama d’???el grup que no fa res???. No va acabar d’estar ben enfocada la intenció del workshop però està bé poder aturar-te 15 dies per no fer res. A mi em va servir per adonar-me que és un luxe tenir temps quan tries tenir-lo. A més, em va anar bé perquè estava escrivint un text sobre gent que està fora del sistema, com els recollidors de deixalla, i es troba molt en aquesta situació de no fer res. Aquesta obra és per a Marilia Samper i s’estrena al desembre a l’Institut del Teatre.

Amb 34 anys, ets una figuerenca amb una rica trajectòria personal i teatral. A banda dels estudis de Turisme a la Universitat de Girona i d’haver viscut a països com Alemanya, Bèlgica i Anglaterra, t’has format com a dramaturga a l’Obrador de la Sala Beckett i també has estudiat i has treballat com a actriu. També has escrit articles i llibres, has estat directora i has estrenat una obra teva, Les madames, a l’Artenbrut. Ara estàs preparant el projecte de fi de carrera de Direcció i Dramatúrgia de l’Institut del Teatre. Com veus el futur com a autora ara que els dramaturgs novells estan tan en auge?

Jo només porto cinc anys escrivint teatre encara que escric des dels set anys un diari personal (és bàsic escriure cada dia). M’estic plantejant fins a quin punt vull escriure per encàrrec autolimitant-me, perquè fins ara per a mi era molt fàcil escriure el que jo volia. El que passa és que el gran problema de la dramatúrgia és viure d’això. Hi ha gent que fa de guionista a la televisió… Has de triar entre menjar i escriure. És el que he fet durant quatre anys, treballant de guia turística per viure i poder escriure a les nits.

Vas pensar que quedaries finalista del Premi Fundació Romea?

No, perquè presentes una obra que no està acabada i tinc la sensació que no ho està fins que no s’ha estrenat. “El vals de la garrafa???, XLVè Premi Joan Santamaria i que és el meu primer text teatral, es va estrenar a Viladecans i vaig poder canviar a mida que s’anava assajant. Les lectures dramatitzades estan bé per veure com respira el text però el text teatral està viu quan està en escena i acabat quan està en assajos. I aquesta és la manera d’aprendre. Precisament, al novembre, dins del cicle de Nous Autors de la Sala Beckett, faran una lectura dramatitzada meva.

Et tornaràs a presentar aquest any al guardó de la Fundació?

Sí, amb una obra que vaig acabar a Berlin al curs d’idiomes.